Article publicat a la web del TOT Sant Cugat 29/01/2012

Reinventant el ple municipal.


Fa uns dies vaig assistir per primer cop al ple de l’Ajuntament de Sant Cugat, i va haver una sèrie de coses que em van sorprendre. Unes més i d’altres menys, si us sembla bé us faig uns petita relació i una llista de coses que milloraria. Redactades, com sempre, amb el meu particular punt de vista que espero que molesti força a alguns i arrenqui un somriure a d’altres:

- Mitjana d’edat: Digne de viatge de l’Inserso, sorprenent i alhora preocupant l’elevada mitja d’edat. No vull dir que sobri gent gran, però si en falta de jove. I em comentava un conegut que el fet que ara hi sigui la CUP l’ha fet baixar força… No vindria malament disposar d’un desfibril·lador a mà.

- Intervenir assegut: Tots els regidors intervenen asseguts, desconec si és normativa o voluntat pròpia. Però a més com alguns només es dediquen a llegir, intervenen amb el cap cot, com si es dirigissin al bolígraf que tenen al costat dels papers en comptes que a les persones que els envolten.

- Discurs poc natural i poca flexibilitat o massa rigidesa en els torns de paraula: El vocabulari emprat sovint és llunyà a la ciutadania. Jo quan vaig al forn no escolto la gent que demani: “Una barra de quart que segons la llei 4 article 5.3 ha de pesar 204 grams pesats en una balança equilibrada amb la mesura de quilo exposada al museu egipci de Londres”, la gent diu “bon dia, una barra de quart Sisplau”. Tant costa parlar perquè la gent normal t’entengui? I la dependenta no aixeca la mà per preguntar-te si vols alguna cosa més o si la vols més o menys cuita. Ho pregunta directament i prou no?

- Valoracio tipus 1x1: Trobo a faltar fer com a les retransmissions esportives un 1x1 un cop acaba el ple. Igual que fa el mestre Ricard Torquemada a Catalunya Ràdio però aplicat als polítics. Per exemple: Regidor A: Tens, semblava que li tirava la sisa de l'americana, no es mostrava còmode, angoixat de pensar que tornaria a sopar bledes quan arribes a casa. Regidora B: Adormida, amb dificultats per aguantar el cap dret durant les intervencions, semblava mancada de cafeina, necessita canviar hàbits i descansar més. Regidor C: Apàtic, més preocupat en llegir en català sense patir un ictus que en entendre el que li han escrit. Necessita transfusió aviam si agafa empenta. I així amb cadascun dels regidors..

- Smartphones: Costa imaginar com serien els plens abans de l’arribada d’aquesta tecnologia, tot i que també costa entendre que abans llegíssim els components del gel de dutxa mentre anàvem al wàter.. Addicció generalitzada de molts assistents. Risc de suicïdis massius si és prohibís utilitzar-los.

- Aigua: Rutinària ampolla d’aigua per cada regidor. Si un cop acaba el ple molts van a fer uns vinets o una cervesa perquè no els hi servim ja al ple acompanyat d’uns fruits secs o unes galetes salades. Així potser es deixarien anar, ja sabeu, es perd una mica la vergonya… Fins i tot podríem veure com el regidor B li tira la canya a la regidora F del partit contrari encoratjat pel parell de txacolins que s’ha fotut..


http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/01/reinventant-el-ple-municipal-5090.php

Article publicat al Diari de Sant Cugat 05/01/12

Gràcies crisi!

Haig de parlar d’algun fet rellevant del 2011? Mmmhh.. Ja està! Un fet original, la crisi! Sorpresos?

És cert que a Sant Cugat la crisis no ha passat de llarg i també està fent mal, però no podem negar que no hem patit un sotrac tan bèstia com als pobles/ciutats que ens envolten. 

I les coses no passen per casualitat, des de fa anys es va apostar per un projecte de ciutat determinat on els fruits es recollien a mig termini. I negar-ho seria fer trampes al solitari, amb els seus encerts i les seves coses a millorar, el projecte està fent que la crisi dels pebrots no faci tant mal com a altres llocs.

Fins i tot rescatem valors que hem tingut oblidats:

La solidaritat; a Càritas tenen més ajudes que mai.
L’austeritat i la racionalitat; és necessari cremar 40 litres de gasoil a la setmana per portar els nens a escola que està a 20’ caminant?

L’enginy; quan la feina no va rodada i ja no entra sense fer cap esforç és quan has de trencar-te les banyes per intentar ser la primera opció del consumidor. Primer per sobreviure, i més tard per no desaparèixer. Ja no val només obrir la persiana.

La feina ben feta; S’ha acabat tractar al client de qualsevol manera, se l’ha de cuidar després de massa anys sense fer-ho suficientment.

La conscienciació nacional; fa uns anys era impensable que Sant Cugat s’adherís a la “Xarxa de municipis per la independència” com va fer fa uns dies. Sense crisi no haguéssim reaccionat a l’ofeg premeditat al que estan sotmetent els veïns als ciutadans d’aquest país des de ja fa massa anys. 

Els santcugatencs també haurem d’escollir: separar-nos i sortir-nos-en SEGUR o desaparèixer ofegats amb l’estanquera.

Article publicat a la web del TOT Sant Cugat 01/01/2012

Qui perd els orígens perd identitat.



Fa uns dies es va presentar al Monestir de Sant Cugat l’últim llibre de Tomàs Grau 'Mirant enrere, personatges i costums del meu Sant Cugat'

Sovint quan sentim expressions ”enrere, antigament, fa anys..” fugim tot pensant que ara sí que som llestos i sabem el que ens fem, no com abans que eren uns pagesos que no en tenien ni idea de res.

Fals! El llibre és molt interessant i no estaria de més que els nostres fills el dia de demà sabessin que aquí, només fa unes dècades hi havia carboners, matalassers, ferrers o carreters, que es feia la matança del porc, que la roba es rentava a safareigs públics, que als enterraments se separaven homes i dones, que durant la Guerra Civil al Golf de Sant Cugat l’exèrcit va muntar un campament militar, que es feia la sega i la batuda i que la verema del Setembre (el poble va viure molts anys del raïm) era un dels esdeveniments de l’any.

Resulta també curiós conèixer qui són molts dels santcugatencs que donen nom a molts carrers. Degut a la meva feina, volto molt pel poble i no m’havia aturat mai a pensar qui eren o a què es dedicaven aquells que donen nom a carrers; metges, professors, exalcaldes, pastissers, industrials, pintors.. gent respectada i molt activa a nivell associatiu.

Moltes de les associacions que encara avui perduren van néixer o es van recuperar gràcies a l’empenta i esforç d’aquests santcugatencs: La “Penya Regalèssia”, agrupacions teatrals, esbarts, els grallers, el ball de gitanes, el “paga-li Joan”, l’orfeó, els falcons, ball de bastons… Avui en dia tendim a respectar en funció dels cavalls de potència del cotxe que es porta, la quantitat de metres lineals que fa la façana de la casa on es viu o els € que val el rellotge de titani que penja del canell esquerra i crec que abans es feia en funció del llegat que deixaves al poble o a la implicació que hi tenies.

En aquests moments que ens toca viure no estaria de més que ens fixéssim més en aquesta gent i l’agaféssim com exemple de com per poder viure millor no existeixen dreceres i treballar dur dia a dia s’ha d’imposar al l’enriquir-se en el mínim temps possible o amb la llei del mínim esforç.

Pagaria per veure les cares de molts d’ells si sentissin parlar de primes de risc, de comprar futurs, de gastar-se íntegrament el que guanyes durant 10/15 anys en 80 m2 a tocar d’una autopista, d’anar un dia a esquiar cremant 70 litres de gasoil, tenir 2/3 cotxes per casa o que la suma de la roba que porten nens de 13 anys superi el salari mínim professional.

No parlo de tornar a viure com fa 60 anys, però tampoc de menysprear-los o riure de com ho feien ells, perquè segurament avui podem gaudir de moltes coses gràcies a l’esforç i la manera de fer d’aquella gent. Hauríem de buscar el terme mig entre aquella època dura i austera i l'orgia recent, sense deixar de banda quina ciutat volem per d’aquí 10/15 anys. 

Miro les fotgrafies i els somriures de les seves cares supera i és més natural, l’amargament que projecten moltes de les cares actuals.

http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2011/12/qui-perd-els-origens-perd-identitat-4522.php