3 de gen. 2012

Article publicat a la web del TOT Sant Cugat 01/01/2012



Qui perd els orígens perd identitat.



Fa uns dies es va presentar al Monestir de Sant Cugat l’últim llibre de Tomàs Grau 'Mirant enrere, personatges i costums del meu Sant Cugat'

Sovint quan sentim expressions ”enrere, antigament, fa anys..” fugim tot pensant que ara sí que som llestos i sabem el que ens fem, no com abans que eren uns pagesos que no en tenien ni idea de res.

Fals! El llibre és molt interessant i no estaria de més que els nostres fills el dia de demà sabessin que aquí, només fa unes dècades hi havia carboners, matalassers, ferrers o carreters, que es feia la matança del porc, que la roba es rentava a safareigs públics, que als enterraments se separaven homes i dones, que durant la Guerra Civil al Golf de Sant Cugat l’exèrcit va muntar un campament militar, que es feia la sega i la batuda i que la verema del Setembre (el poble va viure molts anys del raïm) era un dels esdeveniments de l’any.

Resulta també curiós conèixer qui són molts dels santcugatencs que donen nom a molts carrers. Degut a la meva feina, volto molt pel poble i no m’havia aturat mai a pensar qui eren o a què es dedicaven aquells que donen nom a carrers; metges, professors, exalcaldes, pastissers, industrials, pintors.. gent respectada i molt activa a nivell associatiu.

Moltes de les associacions que encara avui perduren van néixer o es van recuperar gràcies a l’empenta i esforç d’aquests santcugatencs: La “Penya Regalèssia”, agrupacions teatrals, esbarts, els grallers, el ball de gitanes, el “paga-li Joan”, l’orfeó, els falcons, ball de bastons… Avui en dia tendim a respectar en funció dels cavalls de potència del cotxe que es porta, la quantitat de metres lineals que fa la façana de la casa on es viu o els € que val el rellotge de titani que penja del canell esquerra i crec que abans es feia en funció del llegat que deixaves al poble o a la implicació que hi tenies.

En aquests moments que ens toca viure no estaria de més que ens fixéssim més en aquesta gent i l’agaféssim com exemple de com per poder viure millor no existeixen dreceres i treballar dur dia a dia s’ha d’imposar al l’enriquir-se en el mínim temps possible o amb la llei del mínim esforç.

Pagaria per veure les cares de molts d’ells si sentissin parlar de primes de risc, de comprar futurs, de gastar-se íntegrament el que guanyes durant 10/15 anys en 80 m2 a tocar d’una autopista, d’anar un dia a esquiar cremant 70 litres de gasoil, tenir 2/3 cotxes per casa o que la suma de la roba que porten nens de 13 anys superi el salari mínim professional.

No parlo de tornar a viure com fa 60 anys, però tampoc de menysprear-los o riure de com ho feien ells, perquè segurament avui podem gaudir de moltes coses gràcies a l’esforç i la manera de fer d’aquella gent. Hauríem de buscar el terme mig entre aquella època dura i austera i l'orgia recent, sense deixar de banda quina ciutat volem per d’aquí 10/15 anys. 

Miro les fotgrafies i els somriures de les seves cares supera i és més natural, l’amargament que projecten moltes de les cares actuals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada