"Pedra i Sang"

No és la meva intenció fer una crítica teatral perquè ni en se, ni ho he fet mai. Tan sols vull descriure el que em va sembla o vaig sentir veient ahir al vespre l’obra de teatre “Pedra i Sang” al claustre del Monestir de Sant Cugat.

No sabia que res de l’obra fins que una setmana abans la Dolors Vilarasau em va preguntar si havia anat alguna vegada, vaig respondre que no i llavors em va fer cinc cèntims sobre els esdeveniments que van succeir la nit de la missa del gall del 1350 al Monestir, i les seves posteriors conseqüències. Em va semblar fascinant i vaig decidir anar-hi.

Em vaig trobar una obra molt interessant i que es té lloc al ben mig en un lloc privilegiat, una joia arquitectònica. Sabia que estrenàven canvis importants després de tants anys, i que hi havia molta expectació a com ho rebés la gent, però jo no els puc valorar ja que no havia vist l'obra previament.

La sensació que vaig tenir és que estaven actuant només per mi, com si fos al menjador de casa… És una sala petita del claustre amb un aforament limitadíssim. Això fa que tot tingui un encant especial i fins i tot quan canten (que ho fan espectacularment bé!) la sonoritat et transporta 7 segles enrere. Els actors actuen a un pam teu i aquesta situació fa que et sentís part de l’obra, un actor més..

Llavors, amb la meva imaginació habitual, no vaig poder evitar pensar què passaria si les funcions que podrem veure aquests dies de Nadal en comptes de ser fetes per actors santcugatencs la fessin actors mediàtics. Posats a imaginar…

Imaginem que l’obra la patrocines “Porcelanosa” o “Channel”, que hi hagués un “photocall” on no poguessim anar amb texans i americana fos obligatori l’esmòquing, que en comptes de la gent del poble vinguessin la Penélope i el Bardem o que les entrades valguessin 350€ i no els 15€ que valen ara… senyors: Hi hauria hòsties per entrar-hi!

Recomano a la gent, no només de Sant Cugat, que vingui a veure-la. No sigueu babaus i espereu que que aquesta història es converteixi en super producció per anar-hi… Que els de Barcelona esteu només a 20 minutets home! I podreu gaudir del meravellós centre que tenim a Sant Cugat, sense res a envejar al passeig de Gràcia barceloní!

A més, si veniu a les funcions de Nadal o Sant Esteve us ajudarà a oblidar-vos de les 36.800 calories que us heu fotut per dinar i us obligarà a aixecar-vos de la taula abans d’acabar amb l’ampolla d’anis sencera…

Tertúlia Cugat.cat

Us deixo l'enllaç perr si voleu escoltar la tertúlia en la que vaig participar divendres 9 de Desembre de 2011 a Cugat.cat

http://t.co/6b4HSlfM

Article publicat al Diari de Sant Cugat 09/12/11

B30, capital Lima.


No se si heu pogut xerrar una estona amb alguna víctima de la banda dels “peruans” que opera a la B30, jo si. Ho vaig fer aquest cap de setmana passat amb una dona de mitjana edat, només 3 hores després d’haver estat escollida com a víctima. I la barreja d’indignació, por, impotència i desconfiança en la justícia impactava.. El seu delicte? Ser dona, rossa, anar sola i amb un cotxe amb matricula estrangera.


Pedrada al vidre del darrera que el rebenta, i un cotxe que es creua al davant obligant-la a disminuir dràsticament la velocitat. L’objectiu evidentment era que s’atures al voral i robar-la. Sort que va tenir el cap fred i ràpidament va agafar el telèfon per trucar als Mossos, acte que va espantar als delincuents que van marxar ràpidament. (encara sort que no la van multar per no fer-ho pel mans lliures..)


Sou conscients del resultat que pot tenir un impacte així al vidre a 120 km/hora!?
Sóc un ferm defensor del projecte de la B30 com a motor econòmic, crec en les posibiltats que té com potenciador del territori i estic convençut que la seva importància anirà a més. Però dit això, si no volem sortir a les revistes econòmiques/guies turistiques/noticiaris com a carretera més pròpia de Ciudad Juárez que com a important via de país desenvolupat ens haurem de posar durs. Perquè no pot ser que dels 20 detinguts a una de les darreres batudes que es van fer, només dos personatges haguessin entrat a la presó.


Jo mateix he presenciat com robaven un Audi A6, com fan els canvis de sentit suicides a l’enllaç del Papiol per evitar la persecució policial o com controlen els cotxes a les arees de servei.

No seria necessari esperar a lamentar víctimes mortals…

Article publicat a la web del TOT Sant Cugat 04/12/2011

Bananitytza’t!

Vaig tenir la sort de conèixer l’existència del projecte “Bananity” en primera persona i per boca d’un dels seus socis (avantatges que té la feina d’un servidor..), la idea era molt bona i l’entusiasme amb el que me l’explicava era el d’un adolescent, i no el d’un “jove” que ja comença a deixar lluny aquella època..
He de reconèixer que no em vaig poder treure del cap el projecte durant uns dies (la mestressa en podria donar fe..). Tenia la sensació que m’acabaven d’explicar una idea collonuda i que algun dia, mentre veiés al 3/24 que a aquests nois els intentaven comprar l’empresa per milions de dòlars, recordaria per sempre més aquell trajecte.

Després d’un temps sense sentir-ne gaire més a parlar, a mitjan novembre m’assabento qui són els creadors, qui ho apadrina, quan ho engeguen i on s’ubiquen. Sorpresa (agradable) darrera sorpresa.

Neix “Bananity”, una xarxa social pensada, creada i posada en pràctica des de Catalunya i presentada des de Sant Cugat. Disposats a competir contra els monstres del Silicon Valley des d'aquí, des de la “Banana House” ubicada al ben mig de Sant Cugat. 

I no és una xarxa social més, agafa el millor de cadascuna, busca les mancances que tenen i les aplica i descarta les coses que no ens agraden de les ja existents. Ho posen tot a la coctelera, molt de gel picat (perquè quedi ben refrescant), aroma d’atreviment i pensament de gosadia; ho remenem ben fort una estona i servim en “copa balon” decorada amb una rodanxa de banana.

D’aquesta crisi hauríem de treure moltes conclusions, i una d’elles és que hem de tenir clar que només ens en sortirem si retenim el talent, el valorem, l’ajudem amb la primera empenta, confiem en ell, ens sentim orgullosos d’ell i en fem bandera.
Però ens hem convertit en una societat que valora més el que es fa a 10.000 quilòmetres que el que es fa al costat de casa, actitud típica de país subdesarrollat i de ments sedades pels imputs de la mediocritat de que en fan bandera en alguns àmbits. Perquè és més fàcil criticar a qui arrisca o innova des del sofà de casa o a la barra d’un bar quinto en mà entre mires de reull el debat sobre qualsevol reallity que escup el televisor.

Què porta a aquest grup de valents emprenedors a instalar-se a casa nostra podent fer-ho a San Francisco? La manca de complexes, n’estic segur. Haurem d’esperar a què els donin un premi internacional, una portada a la revista especialitzada o alguna menció del gurú de torn per valorar el que fan? Llavors sí que es farà cua per fer-se una foto al costat d’ells; càrrecs de confiança, polítics en busca de la popularitat perduda, personalitats diverses..Llavors les abraçades i els somriures de hiena es multiplicaran per deu.

Des d’aquí us animo a participar-hi. És divertida, diferent, eficient i molt interactiva. Una xarxa social “Made in Catalonia”, creada sense els complexes que arrosseguen/em les generacions que els precedim.

Jo els faig confiança i un “LOVE” ben contundent, i tu?

http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2011/12/bananitytza-t-4014.php