"Us en devem una, i aquests no fallen". Sant Pep, 16/05/10, Barcelona,

Quants milions de nens voldran ser del Barça després de la lliçó futbolística d'ahir?

Amb la Champions al sac, tenim l'oportunitat de jugar la Supercopa d'Europa i la Intercontinental. Son insaciables,màquines de devorar títols!

En aquests moments d'immensa alegria un record especial per Zlatan Ibrahimovic, hauries d'haver fet cas al "filósofo"...

Messi, 23 anys i 3 Champions. Sant Pep Guardiola: 10 títols de 13 possibles.

Fins fa 5 anys teníem les mateixes Champions que Steaua,  Aston Villa, Olimpic de Marsella o l'Hamburg; avui només 3 equips en tenen més que nosaltres.

Qualsevol persona que hagi nascut més tard de 1966 ja ha vist guanyar més Champions al Barça que al Madrid ( 4 blaugranes per 3 blanques ).

Tenim el doble de Champions que la Juventus, Porto o Benfica.

Els últims 19 anys cap equip ha guanyat tantes Champions ( 4 ) com nosaltres. Som clars dominadors del futbol europeu.

Per primer cop hem guanyat més finals que no pas perdut . De 7 jugades, 4 guanyades i 3 perdudes. De les últimes 5 finals hem guanyat 4!

Un record especial per Txiki Beguiristain, l'arquitecte de la màquina més perfecte de jugar a futbol que existeix.

Salutacions desde Catalunya, un país que si fos normal, posaria el nom de Francesc Rosés a la recta principal del Circuit de Catalunya.

Columna publicada al Diari de Sant Cugat, 26/5/11

Bolvir de la Cerdanya

En Fidel s’ha llevat d’hora; dutxa, afaitat, cafè sol, traje impecable i només un minúscul maleti a la mà. Fa mala cara, no ha dormit gaire i se’l nota neguitos, despren una agradable olor de Badedas barrejada amb D&G.

Marxa camí de l’aeroport, Bilbao l’espera.

Allà dorm placidament Alvaro: pare de 3 nens i feliçment hipotecat amb la seva unifamiliar. Es llevarà, esmorzarà amb els nens, els durà a l’escola i enfilara cap al despatx amb el seu X5. 

No imagina que, un cop aparcat, ell no arribarà al despatx.

Saludarà al Fidel, que l’espera al vestíbul amb l’alegria típica de qui es retroba per sorpresa despres de massa temps sense veure’l:”¡Coño Fidel! ¡Tu por aquí..que alegria!”

Pero de seguida que vegi com l’aparta lleument la mirada i torça el gest imaginarà a que ha vingut, i amb la veu tremolosa li dirà:”No me jodas Fidel, no me hagas esto..”

Al maletí porta tot el que li queda a l’Alvaro despres de 8 anys a l’empresa, el taló de l’acomiadament procedent.

Més tard, quan Fidel arrivi a les 20h a la seva rehipotecada quatre vents amb piscina, obri la porta i vegi amb l’alegria com el reben els seus 2 nanos no podrà evitar tornar a pensar en l’Alvaro, en la cara que haurà fet en entrar al menjador i mirar als nens. 

Estara tocat, pero res com preparar un cap de setmana a Eurodisney per a intentar oblidar que ell també és un numero, més a prop del taló que de la falsa abraçada per l’ascens.

Ell va votar PxC

Avui, casualment he xerrat amb el José, nascut a Granada fa 60 anys, soldador de tubs, 30 anys d'experiència, era autònom fins que un accident laboral de mitja/llarga durada sense seqüeles definitives el va portar a l'atur.

Un cop recuperat s'ha menjat la majoria dels estalvis ( els 500€ nets que cobrava de baixa no donaven per més ) i ens trobem en plena crisis.

Pica totes les portes de coneguts, no hi ha res per ell. Busca feina a l'INEM no hi ha res, i el poc que hi ha es per gent més jove o immigrants disposats a treballar 40 hores setmanals per 800€ i amb una categoria que no es correspon amb la feina a realitzar. Intenta apuntar-se a cursets per aturats però els pocs que hi han estan plens, amb molts immigrants inscrits.

Busca ajuda a l'ajuntament aviam si per les places que es convoquen de manobra, neteja o manteniment l'agafen; però segons ell trien immigrants abans que ell.

El rebenta que tinguin les mateixes oportunitats que ell quan porten pocs anys aquí i ell porta 45, ha tirat endavant una família, ha pagat impostos per tot, ha criat dues filles.. i a més ell creu que la seva immigració va ser diferent ja que era "dentro de un mismo pais, ¡pero es que estos vienen de fuera! ¿¡cuantos han llegado en los últimos años!? ¡seguro que no habria ni la mitad de paro sin ellos!", jo escolto i el deixo xerrar...

Fart de tot això tira pel dret i vota PxC, ell que sempre ha sigut votant de ICV o PSC i mai ha volgut saber res del PP; "solo buscan enfrentar, no hay derecho" diu amb cara d'abatut.

Em pregunto què hauria pensat si PxC hagués existit quan ell va arribar a Catalunya en aquell tren tronat fa 45 anys fugint de la misèria, però no goso, el veig massa tocat... D'altra banda també penso que hi han molts que pensen com ell i no ho diuen amb la seva sinceritat.

Sort José...

Salutacions desde Catalunya, un país que si fos normal, l'elaboració de la ratafia s'hauria d'ensenyar dins l'escolarització obligatòria

Ich bevorzuge es, Deutschland vor Spanien

Prefereixo que em mani Alemanya que Espanya, així de clar. 

Prefereixo que el/la canciller sigui qui em digui quin dèficit haig de tenir, a quin tipus d'interès haig de pagar pels crèdits, quants dies de vacances haig de fer a l'any, quina ha de ser la nostre formació o quines han de ser les meves jornades laborals abans que m'ho diguin desde Moncloa.

Alemanya és un estat federal, i la mal anomenada "solidaritat interterritorial" no sobrepassa el 4% entre els diferents lands, aquí financem la bona vida d'uns quants a costa de l'esforç dels catalans.

Alemanya no roba al meu país 20.000.000.000 M€ cada any, el 10% del nostre PIB anual, Espanya si.

Alemanya no té un Tribunal Constitucional hereu del franquisme que humilia al meu país, Espanya si.

Alemanya no posa pals a les rodes per construir l'elemental eix ferroviari mediterrani que ens connecti amb Europa, Espanya si.

Alemanya no te polítics que es passin la meva llengua materna pel forro dels pebrots, Espanya si.

Molts espanyols s'escandalitzen perquè Alemanya diu prou, que fins aquí han arribat. Que ells no paguen més la festa. Deuen estar farts de veure com els fons d'inversió europeus, que havien de servir per una cosa, hagin servit per finançar partits polítics, treure sucoses comissions, construir infraestructures ruïnoses i innecessàries i viure de renda.

Quan la Seat marxava a tomar pel sac degut a que era can pixa qui la va comprar, un grup empresarial amb seu a Huelva o la Volkswagen?

Inimaginable que Alemanya permeti televisar un acte desde un camp d'extermini nazi, a Espanya es retransmeten misses en obert desde el Valle de los Caidos.

Que va fer Alemanya amb Gerard Schroeder fa 8 anys, retallades històriques per sortir de la crisi ho abans possible i enfortits. Que es fa a Espanya? Una campus party a l'aire lliure on el referent és la plaça Tahdir egípcia i l'objectiu el comunisme.... Toca't els collons!

A més els alemanys fan el pa a casa i en família, aquí cada cop es compra més pa precuinat a les benzineres, i això si que hauría de ser el detonant!

Quan ens ensortim amb la independència, que ho farem, no estaria malament proposar un referèndum per convertir-nos en un estat lliure associat als Alemanys, pensem-hi..

Salutacions desde Catalunya, un país que si fos normal, tindria a Valero Ribera com a “coach” de l’equip de consellers de per vida.

Multa i proposta estrella

Situem-nos:

Autopista C-58, tram en obres baixant el coll de Montcada abans d'arribar a Ripollet direcció Sabadell/Terrassa. Dijous 17 de Març del 2011, 05.46h.

Jo conduïa el taxi i portava un xicot a la feina, un xicot que començava a les 06,00 h com la majoria de gent que circula a aquelles hores entre setmana i que encara manté el seu lloc de treball.

La il.luminació d'aquell tram d'autopista és una merda, i és perillosa. Qualsevol dia hi haurà una santa castanya no per velocitat excessiva, sinó per manca de visibilitat.

Però es clar, és més facil limitar la zona a 80km/h. I posar un cotxe camuflat dels Mossos justamnent a la baixada ben amagadet la matinada d'un dia entre setmana abans que il.luminar kilòmetres d'una autopista de 3 carrils. Estem en crisi i s'ha de recudar com sigui; 100€ de multa, però si ho pago aviat "només" 50€.... moltes gràcies!

Si l'objectiu prioritari és recaudar, jo que sóc un patriota, proposaré als senyors de CIU, aquells que criticàven amb raó els que hi havíen abans de posar radars amb afany recaptatori, una sèrie d'accions que ajudarien a aconseguir més diners:

Instal.larem cadires com les dels jutges del tenis cada 300/400 metres on asseurem franctiradors, sempre en horaris d'anar o venir de la feina, descartarem caps de setmana. Quan el conductor passi el límit l'han de disparar al colze dret o al genoll esquerre, que són les articulacions imprescindibles per a conduir cotxes manuals, que son la majoria.

Si l'afectat vol operar-se per tornar a treballar ho abans possible que pagui un cànon:

Si va per Mútua: 1.500€ + les despeses del franctirador ( Seguretat social, cost de la bala, amortització de l'arma...)

Si va per la Seguretat Social 6.000€ + despeses del franctirador.

Que aconseguim a part de recaptar?

1- Que la majoria de la gent que condueix s'apunti a una Mútua privada i descongestionem la sanitat pública. 

2- Que es compleixin escrupolosament els límits de velocitat.

3- Generar ocupació, incentivarien a les empreses i així cobriríem les baixes laborals derivades dels ferits per arma de foc.

4- Ocupar un sector que seria difícil d'ocupar sense aquesta mesura: els quinquis, quillos i NI-NI que pululen per parcs de diferents municipis fumant petes i amb gossos pitbull, bull terrier o rottweiler, quedarien molt contents si els paguem un curs intensiu de pràctiques de tir!

Jo els proposo les mesures, ara que les agafin i les posin a la coctelera juntament amb les formules que tenen de cinisme polític, i de ben segur que surt una proposta. Aquesta proposta que la reparteixin entre mitjans afins i periodistes de capçalera i de ben segur que obtenen el seu preuat tresor, els vots!

Salutacions desde Catalunya, un país que si fos normal, li faria la vaca amb la base de la torre de Collserola a qualsevol president que no planteges el tancament de caixes com a proposta irrenunciable del seu mandat.

Les entrades han de ser pels malalts.

Son les 22'26 h del 17 de Maig del 2011, ara fa exactament  fa 5 anys que Belletti ens va dur a la gloria... 5 anys clavats de la batalla de Saint Denis, quina nit...

Arribar a una final de champions, el somni que tenim molts malalts de Barça quan comença la temporada. És el títol, per molt que diguin que la lliga és el títol més important perquè premia la regularitat, deixem-nos d'hòsties, tots volem la Champions! I canviaríem les 21 lligues espanyoles per 6 Champions a pèl.

Bé, doncs el 28 de Maig serem a Wembley i com sempre el tema entrades porta cua.

4.104 entrades per les penyes, una manera com un altre d'agrair els serveis prestats durant la campanya i de tenir-les contentes. Van fer una gran tasca a la recollida de signatures, i mentre per molta gent son els guardians de les essències del barcelonisme, per uns altres son el càncer del club. En mimar les penyes s'ha de reconèixer que el president Nuñez va ser un mestre... bé en altres coses també, però deixem que els jutges facin la seva feina.

3.621 per compromisos. De ben segur que amb aquestes entrades aniran representants institucionals i gent influent de l'estat veí, un estat que ens roba entre 15 i 20.000.000.000 d'€/any, que ens menysprea i ens insulta cada cop que vol. En aquest lot també entren les dels jugadors, res a dir, els nostres herois es mereixen les entrades que calguin i que ningú obri la boca.

220 per socis amb minusvalia, res a dir, perfecte.

La resta, 16.415, es sortegen entre socis que s'han apuntat prèviament a una llista. Un sorteig? Va home va! Haurien de ser per als primers que estiguin a la porta de les guixetes el dia establert. M'explico: al sorteig entra tot tipus de soci amb les seves peculiaritats i diferents caràcters. Però qui és capaç de fer 2 dies de cua, de demanar dies de festa per dormir al ras en mig del carrer i de provocar un conflicte matrimonial per seguir al seu club a una final? Un malalt, un puto malalt!

I que passa quan els aficionats que donen suport a un equip a una final son majoritàriament malalts? Doncs el que va passar a Paris al 2006, que als temuts aficionats anglesos no se'ls sentia! No us ho creieu?

Vaig entrar al camp 2 hores abans i quan van sortir els jugadors ja no tenia veu, els gunners encara al.lucinen amb com cantàvem. Saint Denis no semblava el Liceu, semblava un concert dels ACDC!

Vaig estar una setmana sense poder empassar saliva del mal de coll que tenia i la reacció que vàrem tenir els malalts al marcar el segon, el de Belletti, és el més semblant a l'apocalipsi que he vist mai: gent per terra, plorant, cridant com animals a la cara de gent que ni coneixia, mirant al cel plorant i parlant amb difunts...

Evidentment s'haurien de guardar unes quantes per la gent gran que, sempre amb justificant metge, demostri que el seu estat l'impedeix fer aquest tipus d'animalades. Pero la resta que pringui! I si han de venir de Tokio, Los Angeles, Camberra, Brasilia o Bankog que vinguin! O es que no ho fan per anar a sopar amb el genial Ferran Adrià a cala Montjoi!?

Salutacions desde Catalunya, un país que, si fos normal, hauria d'obligar als pares a posar Pep, Leo, Xavi, Víctor o Gerard al primer fill mascle de cada parella.

Escriure

Sovint el meu cervell bull i mai he plasmat el que penso o sento en paper, me’n penedeixo molts cops, pero mai em decideixo. 

Sempre he tingut la inquietud d’escriure, escriure histories, escriure sobre coses que passen o bé coses que m’agradaria que passessin. 

Després del primer rampell que m’impulasa fer-ho arriba el fre en sec;  a qui collons interessaria el que jo escrigui? Jo, que amb dificultats diferencio una subordinada, que sovint tinc problemes per trobar sinònims, que no tinc una riquesa de vocabulari o que m’oblido alguns accents.

A més, sempre he pensat que a una persona que escriu li han d’agradar les noveles, i jo no les suporto, no n´he llegit mai cap. Soc capaç de llegir-me 3 diaris, soc un malalt de llegir columnes i articles d’opinió,  pero no he passat mai de 50 pàgines d’una novela. I sempre havia associat escriure amb escriure un llibre de 300 pàgines, un que és simple…

Però en un periode curt de temps han passat coses que m’han portat a decidir-me a fer el pas.

Una d’elles va ser entrar una llibreria i veure alguns dels autors que figuraven a la portada d’alguns llibres em van fugir de cop molts dels complexes i prejudicis: Coto Matamoros, Curry Valenzuela, Salvador Sostres i una llarga llista de patètics personatges havien decidit vomitar merda sobre fulls en blanc.

Les altres ja us les aniré explicant més endevant.

No se on arribarà el fet de començar a escriure, no descarto cansar-me en un parell de mesos i engegar-ho a dida per manca d’idees o de voluntat per plasmar-les en un full en blanc.

Pero tampoc no descarto convertir-me en un boom i ser un autor revelació, guanyar una pasta descomunal i que se’m rifin els diaris per a ser un columnista de culte, rebutjar el premi Planeta i amb el temps, comprar-li l’editorial al fatxa del Lara, per a que el dia que siguem un estat, oferir l’actual edifici de Diagonal cantonada Gran Via de Carles III al nou govern i que hi posi el ministeri de cultura.

Així doncs, us convido a seguir-me en la meva aventura, i si veieu que vaig de pet a estimbar-me m’aviseu! I sobretot salteu abans d’estimbar-nos plegats…

Salutacions desde Catalunya, un país on a la por li diem seny.

Salut!