En Fidel s’ha llevat d’hora; dutxa, afaitat, cafè sol, traje impecable i només un minúscul maleti a la mà. Fa mala cara, no ha dormit gaire i se’l nota neguitos, despren una agradable olor de Badedas barrejada amb D&G.
Marxa camí de l’aeroport, Bilbao l’espera.
Allà dorm placidament Alvaro: pare de 3 nens i feliçment hipotecat amb la seva unifamiliar. Es llevarà, esmorzarà amb els nens, els durà a l’escola i enfilara cap al despatx amb el seu X5.
No imagina que, un cop aparcat, ell no arribarà al despatx.
Saludarà al Fidel, que l’espera al vestíbul amb l’alegria típica de qui es retroba per sorpresa despres de massa temps sense veure’l:”¡Coño Fidel! ¡Tu por aquí..que alegria!”
Pero de seguida que vegi com l’aparta lleument la mirada i torça el gest imaginarà a que ha vingut, i amb la veu tremolosa li dirà:”No me jodas Fidel, no me hagas esto..”
Al maletí porta tot el que li queda a l’Alvaro despres de 8 anys a l’empresa, el taló de l’acomiadament procedent.
Més tard, quan Fidel arrivi a les 20h a la seva rehipotecada quatre vents amb piscina, obri la porta i vegi amb l’alegria com el reben els seus 2 nanos no podrà evitar tornar a pensar en l’Alvaro, en la cara que haurà fet en entrar al menjador i mirar als nens.
Estara tocat, pero res com preparar un cap de setmana a Eurodisney per a intentar oblidar que ell també és un numero, més a prop del taló que de la falsa abraçada per l’ascens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada