Escriure

Sovint el meu cervell bull i mai he plasmat el que penso o sento en paper, me’n penedeixo molts cops, pero mai em decideixo. 

Sempre he tingut la inquietud d’escriure, escriure histories, escriure sobre coses que passen o bé coses que m’agradaria que passessin. 

Després del primer rampell que m’impulasa fer-ho arriba el fre en sec;  a qui collons interessaria el que jo escrigui? Jo, que amb dificultats diferencio una subordinada, que sovint tinc problemes per trobar sinònims, que no tinc una riquesa de vocabulari o que m’oblido alguns accents.

A més, sempre he pensat que a una persona que escriu li han d’agradar les noveles, i jo no les suporto, no n´he llegit mai cap. Soc capaç de llegir-me 3 diaris, soc un malalt de llegir columnes i articles d’opinió,  pero no he passat mai de 50 pàgines d’una novela. I sempre havia associat escriure amb escriure un llibre de 300 pàgines, un que és simple…

Però en un periode curt de temps han passat coses que m’han portat a decidir-me a fer el pas.

Una d’elles va ser entrar una llibreria i veure alguns dels autors que figuraven a la portada d’alguns llibres em van fugir de cop molts dels complexes i prejudicis: Coto Matamoros, Curry Valenzuela, Salvador Sostres i una llarga llista de patètics personatges havien decidit vomitar merda sobre fulls en blanc.

Les altres ja us les aniré explicant més endevant.

No se on arribarà el fet de començar a escriure, no descarto cansar-me en un parell de mesos i engegar-ho a dida per manca d’idees o de voluntat per plasmar-les en un full en blanc.

Pero tampoc no descarto convertir-me en un boom i ser un autor revelació, guanyar una pasta descomunal i que se’m rifin els diaris per a ser un columnista de culte, rebutjar el premi Planeta i amb el temps, comprar-li l’editorial al fatxa del Lara, per a que el dia que siguem un estat, oferir l’actual edifici de Diagonal cantonada Gran Via de Carles III al nou govern i que hi posi el ministeri de cultura.

Així doncs, us convido a seguir-me en la meva aventura, i si veieu que vaig de pet a estimbar-me m’aviseu! I sobretot salteu abans d’estimbar-nos plegats…

Salutacions desde Catalunya, un país on a la por li diem seny.

Salut!